ALBERT I EL CONDUCTISME

Com un estímul que inicialment no ens fa por, pot arribar a provocar-nos pànic?

Watson expressava la idea de que la por, la ràbia, l'amor són emocions elementals i es defineixen partint dels estímuls ambientals que les provoquen. Un cas famós d'aprenentatge de les emocions és l'experiment que va fer junt amb R. Rayner sobre el petit Albert i una rata.

Aquesta és la demostració empírica del que s'anomena condicionament clàssic: van presentar al petit Albert una rata blanca. Inicialment aquest estímul no va provocar cap resposta d'ansietat, més aviat al contrari, el nen s'acostava a l'animal amb la intenció d'acariciar-lo.

Els investigadors van fer que cada vegada que l'Albert acariciava a l'animal es produís un so de campana molt fort que deixava al nen completament perplex. Al principi després del so només es produïa la retirada de la ma, i un dèbil plor. Va ser al cap d'unes quantes presentacions rata-so quan el nen va començar a plorar de manera més evident.

Un cop aconseguit que la simple presència de la rata provoqués el plor, es va voler observar el grau de generalització que s'havia adquirit, i per això es van presentar diferents estímuls de forma serial, intercalant en alguns casos a la rata sola i en d'altres a la rata més al so. Aquests estímuls eren un conill, un gos, una careta del pare Noel i un jersei de llana. Es va observar que tots van acabar desencadenant la resposta del plor per si mateixos.

El que van arribar a demostrar amb aquest experiment és com un estímul inicialment neutre per l'Albert, després d'aparellar-lo amb un estímul incondicionat com és el so que per si mateix ja provoca un ensurt, arriba a produir per si sol aquesta última resposta (resposta condicionada) perquè es apresa. L'important és que això demostra que les nostres fòbies estan determinades pel nostre aprenentatge previ, són respostes emocionals apreses.

Podeu veure el vídeo de l'experiment.
Font : Cajón de Sastre