COM MÉS CAR, MÉS AGRADA

Quan vas a comprar o a dinar en un restaurant creus que el preu no t'influeix? Doncs si, com més car és el producte més ens agrada. El preu que es posa a un producte influeix directament en les expectatives sobre les seves qualitats i en la satisfacció que s'obté al consumir-lo.

Cientifics de California Institute of Technology han trobat una àrea del cervell responsable d'enganyar els sentits, el còrtex orbitofrontal medial que regula el plaer subjectiu. Segons Antonio Rangel, director de la investigació molta gent pensa que el plaer que se sent depèn només dels valors objectius, però juntament amb aquest hi ha les expectatives que té la persona i el preu n'és un dels factors externs que les modula.

Van escollir a 20 persones fent-los creure que participaven en un estudi en el qual s'avaluava la relació entre el temps de degustació del vi i la percepció del sabor. Els van informar que provarien 5 tipus de vins diferents identificats cada un amb el seu preu. La realitat, però, va ser que només hi havia 3 vins i a dos d'ells se'ls hi va canviar el preu.

Els participants van beure el primer vi amb un preu i després se'ls hi va presentar el mateix vi com si fos un altre, a diferent preu. Quan se'ls hi preguntava quin vi els hi agradava més tots responien que el més car. Al mateix temps que provaven el vi se'ls hi va fer una ressonància magnètica per mesurar la seva activitat cerebral demostrant que quan més car és el vi, més activitat es registrava en el còrtex orbitofrontal medial.

Els resultats demostren com la imatge que es crea al voltant d'un producte canvia la percepció que es té d'aquest i la seva valoració. les tècniques de marketing tenen així una nova font d'estratègies per arribar fins al consumidor. Els autors de l'estudi afirmen que el seu experiment serà d'utilitat per a la "neuroeconomia" que analitza la influència del valor econòmic en el comportament humà.

Font: LaVanguardia.es

L'ESTUPIDESA HUMANA - LES 5 LLEIS DE CARLO CIPOLLA (Primera part)

És un reconeixement a l'economista Carlo M. Cipolla que va aconseguir establir les lleis fonamentals de l'estupidesa humana en el seu llibre "Allegro ma non troppo":

1. Sempre es subestima el número d'individus estúpids que hi ha en circulació.
2. La probabilitat que una persona sigui estúpida es independent de cap altra característica de la persona.
3. Una persona estúpida es aquella que causa pèrdues a altres persones sense obtenir cap guany per a si mateixa i inclús obtenint-ne pèrdues.
4. Les persones no estúpides subestimen el poder de les persones estúpides.
5. La persona estúpida és la persona més perillosa que hi ha tant des del punt de vista del benestar individual com social.

A partir de la tercera llei, que s'anomena Llei d'Or, Carlo Cipolla va classificar els homes en 4 categories mitjançant un anàlisi de cost-benefici:

• Desgraciat: El que es provoca perjudici a si mateix beneficiant als altres.
• Malvat: El que obté beneficis per a si mateix perjudicant als altres.
• Estúpid: Causa pèrdues als altres perjudicant-se a si mateix.
• Intel·ligent: El que es beneficia a si mateix beneficiant als altres.

Cal dir, però, que la majoria de persones no actuem conscientment. Davant de diferents circumstàncies una persona pot actuar intel·ligentment i en d'altres com un desgraciat. L'excepció son els estúpids que mostren una tendència constant a obrar sempre de la mateixa manera.

La conclusió fonamental de Cipolla és que els estúpids son els que representen el major perill per qualsevol persona que es relacioni amb ells, així com per la societat en el seu conjunt. Els estúpids son imprevisibles. No segueixen una pauta racional com els malvats que sempre busquen un benefici, encara que els hi falti intel·ligència per aconseguir-lo sense fer mal als altres.

Dibuix: James Donnelly
Font: La estupidez humana

WIKI DE PSICO-AJUDA, L'ENCICLOPÈDIA DE PSICOLOGIA

Acabem d'iniciar un nou projecte a la xarxa i necessitem la teva ajuda. Es tracta d'una enciclopèdia de Psicologia.

El funcionament és similar a la Viquipèdia, (enciclopèdia en línia gratuïta, lliure i escrita col·laborativament). Doncs el wiki de Psico-Ajuda és exactament el mateix però amb la temàtica concreta de la psicologia, així dins d'aquest wiki hi podeu trobar informació de psicologia (de moment n'hi ha molt poca, però mica en mica l'anirem ampliant).

Si ets psicòleg i vols crear articles només t'has de registrar. Si no ho ets, però creus que s'ha d'afegir alguna cosa a un article ja penjat, només cal que ho facis.

Estem oberts a qualsevol suggeriment.

• Wiki de Psico-ajuda
  

LA VIQUIPÈDIA I L'ALTRUISME

La Viquipèdia és una enciclopèdia lliure que s'escriu de forma col·laborativa per voluntaris i que permet anar modificant els articles per qualsevol persona (la Viquipèdia amb català actualment té més de 100.000 entrades).

La validesa dels continguts d'aquesta enciclopèdia, ja ha estat demostrat en anteriors estudis. Aquesta enciclopèdia està en molts idiomes, i com a col·laboradors hi ha els membres registrats i els anònims .

En un nou estudi de les versions francesa i neerlandesa de la Wikipedia, fet pels investigadors de la Universitat de Dartmouth, Denise Anthony, Sean Smith i Tim Williamson, van examinar l'enciclopèdia per determinar si els que contribueixen anònimament i de manera poc freqüent, els "bons samaritants", són tan fiables en la qualitat de les seves col·laboracions com les persones que realitzen contribucions constantment i tenen una reputació a mantenir. Per això es van basar en l'anàlisi dels articles fets per aquests anònims i la quantitat de temps que passava sense que el text patís correccions o altres modificacions i també en l'extensió de les parts modificades.

Els resultats van mostrar que sí, que la qualitat de la informació és tant bona com la informació que aporten els usuaris registrats actius.

La Viquiipèdia és un gran exemple de com les col·laboracions de codi obert poden aconseguir un alt nivell de qualitat, i donat que pot acollir entrades de qualsevol persona no només de professionals és una gran eina d'investigació sobre aspectes de la pròpia conducta humana.

Font: Amazings

Iniciem un tema al fòrum de psico-ajuda per si voleu comentar alguna cosa

TENS UN GERMÀ GRAN? ÉS MÉS INTEL·LIGENT QUE TU?

El teu germà gran sempre et diu que és més intel·ligent que tu? Doncs sembla que això és cert. Segons un estudi els germans més grans són més intel·ligents que els germans més petits.

L'estudi fet a la Universitat d'Oslo per Petter kristensen i Tor Bjerkedal de les Forces Armades de Noruega i publicat a la revista "Science", es va fer a un grup de 241.310 homes d'entre 18 i 19 anys basat en els tests d'intel·ligència del coeficient intel·lectual de Noruega que s'utilitzava per entrar al servei militar en els anys seixanta i setanta del segle passat.

Els resultats demostren que els germans grans tenien un coeficient d'intel·ligència de mitjana de 103,2 mentre els segons germans de 100,4, els tercers germans tenien gairebé el mateix que els segons. Per tant s'estableix una relació entre l'ordre de naixement i la intel·ligència.

Cal destacar, però que aquest ordre de naixement no és la clau per tenir més intel·ligència que el germà petit, sinó que l'important és que hagi exercit com a germà gran encara que biològicament no ho sigui, es a dir, si un germà petit se li mort el seu germà més gran i ha de fer les funcions de germà gran sobre un tercer germà llavors el seu coeficient d'intel·ligència es similar al del seu germà gran.

La raó no està clara, sembla d'entrada que la causa és més social que biològica (ni genètica, ni relacionada amb l'embaràs). Se suposa que els germans han de fer de tutors dels seus germans petits i que aquesta funció faria que la seva intel·ligència millorés. Així el segon germà, cas que fes les funcions del gran a l'hora d'assumir les responsabilitats i haver d'intruir a un tercer germà més petit faria que acabés essent el més intel·ligent agafant el mateix nivell que agafaria el germà gran.

Font : Psicologia, Neofronteras

ALBERT I EL CONDUCTISME

Com un estímul que inicialment no ens fa por, pot arribar a provocar-nos pànic?

Watson expressava la idea de que la por, la ràbia, l'amor són emocions elementals i es defineixen partint dels estímuls ambientals que les provoquen. Un cas famós d'aprenentatge de les emocions és l'experiment que va fer junt amb R. Rayner sobre el petit Albert i una rata.

Aquesta és la demostració empírica del que s'anomena condicionament clàssic: van presentar al petit Albert una rata blanca. Inicialment aquest estímul no va provocar cap resposta d'ansietat, més aviat al contrari, el nen s'acostava a l'animal amb la intenció d'acariciar-lo.

Els investigadors van fer que cada vegada que l'Albert acariciava a l'animal es produís un so de campana molt fort que deixava al nen completament perplex. Al principi després del so només es produïa la retirada de la ma, i un dèbil plor. Va ser al cap d'unes quantes presentacions rata-so quan el nen va començar a plorar de manera més evident.

Un cop aconseguit que la simple presència de la rata provoqués el plor, es va voler observar el grau de generalització que s'havia adquirit, i per això es van presentar diferents estímuls de forma serial, intercalant en alguns casos a la rata sola i en d'altres a la rata més al so. Aquests estímuls eren un conill, un gos, una careta del pare Noel i un jersei de llana. Es va observar que tots van acabar desencadenant la resposta del plor per si mateixos.

El que van arribar a demostrar amb aquest experiment és com un estímul inicialment neutre per l'Albert, després d'aparellar-lo amb un estímul incondicionat com és el so que per si mateix ja provoca un ensurt, arriba a produir per si sol aquesta última resposta (resposta condicionada) perquè es apresa. L'important és que això demostra que les nostres fòbies estan determinades pel nostre aprenentatge previ, són respostes emocionals apreses.

Podeu veure el vídeo de l'experiment.
Font : Cajón de Sastre

ORTORÈXIA, POTSER LA PATEIXES I NO HO SAPS

L'ortorèxia és un trastorn alimentari caracteritzat per l'obsessió per poder menjar aquell menjar que "consideres saludable". L'objectiu d'aconseguir-lo interfereix amb la teva vida normal, fins a provocar problemes mèdics.


Aquest concepte el va utilitzar per primera vegada Steevin Bratman el 2002, en el seu llibre "Health food junkies" i actualment per diagnosticar-lo s'utilitzen els seus criteris :

• Dedicar més de 3 hores al dia a pensar la teva dieta sana.
• Preocupar-se més per la qualitat dels aliments que pel plaer de consumir-los.
• Disminució de la qualitat de vida a mida que es va augmentant la pseudoqualitat de l'alimentació.
• Sentiments de culpabilitat quan no es compleixen les conviccions dietètiques.
• Planificació excessiva del que menjaràs a l'endemà.
• Aïllament social provocat pel teu tipus d'alimentació.
  

Normalment són persones molt estrictes, controlades i exigents amb elles mateixes i amb els altres. L'adolescència, les noies, els que es dediquen a fer esports com el culturisme, l'atletisme i altres, son els grups més vulnerables donat que son molt sensibles davant del valor nutritiu dels aliments i les seves repercussions sobre la figura o imatge corporal. La seva personalitat sol ser extremista, és a dir de tot o res, de gras o prim, etc.

Una de les característiques son les conductes obsessives, es comença a generar odi i repulsió a certs menjars. Només consumeixen aliments específics, de cert tipus: orgànics, vegetals, sense conservants, sense grassa, gairebé no mengen carns només fruites o aliments crus. Es veuen obligats a buscar aquests aliments de forma obsessiva, i si no els troben prefereixen no menjar fins que els aconsegueixen. La forma de preparació també influeix, els aliments es tallen d'una forma determinada, per la qual cosa fugen dels restaurants per pànic a no saber que menjaran i com els hi serviran.

Tu creus que pots ser una d'aquestes persones? Pensa que no per consumir aquest tipus d'aliment tindràs més salut i estabilitat en la teva vida. Pensa que la teva salut està en risc perquè has deixat de prendre el menjar variat. Aquest trastorn també necessita que un professional t'ajudi.

Font : Centre ABB, Psiq.Info

ELS VIDEOJUGADORS RECORREN MENYS A LES DROGUES QUE ELS QUE NO JUGUEN

Els jugadors recorren menys a les drogues que els que no juguen: Segons un estudi fet per la Universitat Complutense de Madrid i l'Associació de Videojugadors, sobre "Els hàbits de consumir drogues, alcohol i tabac entre videojugadors i no videojugadors (joves i adults)" els jugadors consumeixen lleugerament menys drogues, alcohol i tabac que els altres.

L'estudi es va fer amb nois i noies de 18 a 24 anys obtenint un més baix consum entre els videojugadors que entre els altres, cosa que ha portat als investigadors a suposar que la pròpia experiència del joc es suficientment gratificant com per a no haver de consumir drogues i alcohol.

Javier Rodríguez responsable de Sega a Espanya, ha explicat que aquestes dades corroboren el que segons ell ja se sabia, "que els videojocs no son nocius ni han d'associar-se a altres hàbits o conductes perjudicials per a la salut". Continua dient que hi ha una tendència a potenciar els jocs en equip i que fins i tot s'està introduint la modalitat del joc familiar o social, fomentant així la comunicació i el companyerisme allunyant als usuaris de la imatge tradicional de persones solitàries amb hàbits nocius.
Font : Juegos PC

LA GENEROSITAT I LA GENÈTICA

Moltes persones són generoses i altruistes. Que fa que algunes persones estiguin interessades a ajudar als altres, i d'altres no? Sembla que té una relació genètica:

Científics de la Universitat de Jerusalem van publicar els resultats d'una investigació en la que es plantejaven si existia una connexió entre la generositat o l'altruisme de les persones i la programació genètica. Mitjançant un joc d'ordinador on es mesurava el grau d'altruisme, hi van participar 203 persones, a les que també se'ls hi va prendre mostres d'ADN, es va descobrir que existia una variació en un gen concret anomenat AVPR1 a aquells individus que van demostrar ser més generosos en el joc: jo et dono una quantitat de diners i tu pots fer el que vulguis amb ells, els pots donar a un altre que no coneixes de res (un altra estudiant per exemple). En un principi tothom diu que se'ls quedaria per ell (segons l'economia clàsica diria que no ho dones perquè no guanyaràs res fent-ho), però això no resulta ser així, molta gent dona diners, només un 20 % es queda els diners per ell mateix.

El que es planteja de seguida és què determina la conducta humana, la genètica o l'ambient en que la persona es cria? els investigadors diuen que la genetica només es una part per la qual nosaltres som generosos i altruistes, l'altra la determina l'entorn.

Podeu veure el video de la investigació a Inforlive.tv.

SABER LLEGIR I ESCRIURE ÉS MÉS IMPORTANT DEL QUE SEMBLA

Moltes vegades ens hem preguntat perquè serveixen els ensenyaments que aprenem. És tant important saber llegir o escriure, ara que cada vegada la tecnologia avança més i aviat podran llegir el nostre pensament sense haver de parlar?

Si no sabéssim ni llegir ni escriure, tindríem pensament? Segons un estudi sobre les capacitats intel.lectuals de les persones analfabetes realitzat per Luria i els seus col.laboradors, referent a la classificació i categorització d'objectes es van trobar entre d'altres proves que els subjectes analfabets eren incapaços de posar dintre de la mateixa categoria a 3 objectes diferents (per exemple, una forquilla, una cullera, i un ganivet, dintre la categoria coberts), és a dir que el raonament de la persona analfabeta està lligat a un context situacional concret marcat per la seva experiència prèvia.

Per poder fer una classificació d'objectes cal l'abstracció del pensament, és a dir descontextualitzar l'objecte que es tingui davant (per exemple, si tens davant una forquilla, per poder classificar-la com un cobert primer l'has de separar mentalment del plat de macarrons on l'has trobat). Això no és un fet universal, és a dir que no tots els essers humans pel sol fet de ser-ho ja ho poden fer, sinó que es fruit de llargs anys d'estudi i pràctica intel.lectual, fruit de l'escolarització (el pensament de les societats orals, sense escriptura no posseeixen les mateixes característiques de descontextualització i abstracció).

Segons Luria la competència cognitiva que es posa de manifest en el pensament abstracte no es innat sinó que és el producte de llargues i dramàtiques actuacions.

Nota: Gràcies al post de la Psicòloga en pràctiques sobre "Victor el nen salvatge" m'he recordat d'aquestes dades.

Bibliografia : Lectura y conocimiento - Juan A. García Madruga

TENS POR A LA MORT?

La mort, un pas que tots hem de fer. Per què la volem ignorar?. Moltes vegades pensar-hi ens fa por. Exposarem aquí el que proposa el Dr. David D. Burns en el seu llibre "El manual de ejercicios de Sentirse Bien".

Nota : Aquesta explicació està enfocada per a les persones que estan en perfecte estat de salut però que tenen por a morir. Si en aquest moment pateixes una malaltia seria, millor que et posis a mans d'un professional.

El Dr. David D. Burns explica que donat que la mort representa l'última confrontació amb allò que és desconegut no és sorprenent que les persones que pateixen ansietat li tingui por. El que primer s'ha de fer és estudiar amb detall de què es té por, Hi ha 3 fases: Una primera fins que s'entra en l'estat inconscient, en la segona en el moment concret, és a dir en el moment just de la mort, i per últim el període de temps que segueix a la mort.

- Si el que et preocupa és la primera fase, llavors del que tens por és de la vida no de la mort. De que tens por? del dolor? llavors el que s'ha de treballar és aquesta por, no de la mort. Potser però, tens por de no poder realitzar tots els teus somnis? Doncs pensa que el que estàs patint és el teu perfeccionisme i no la por a la mort .

- Si el que et preocupa és la segona fase de la mort és a dir en el moment en que ens endinsem a un estat d'inconsciència, potser apareix la por a perdre el control sobre nosaltres mateixos, cal que pensis que cada dia ho fas quan et poses a dormir, per tant si això no et fa por, per què n'hauries de tenir en el moment de la mort?

- La tercera fase, en el període que segueix a la mort pròpiament dita, una de les pors podria ser, per exemple que et despertessis quan ja t'han enterrat. Doncs torna a pensar que aquesta preocupació ja no és de la mort, sinò que si et preocupa això ja tornes a estar viu.

El Dr. David D. Burns explica que una bona manera de controlar aquesta por a la mort és apuntant els nostres pensaments negatius en un diari "d'estats anímics" (en el mateix llibre hi ha un model), que consisteix a apuntar els pensament automàtics negatius (per exemple, quan em mori no podré gaudir de moltes coses que faig ara, per exemple jugar a tennis, etc.) i intenta trobar les respostes racionals ( doncs dir-se que ara en vida no tots els dies jugo a tennis i que tampoc no resulta tant dramàtic, etc.).

Per últim explica que inclús es pot pensar en la mort de forma positiva, i un dels exemples que posa es imaginar-se que després d'un accident d'avió que estàs completament destrossat t'és impossible morir. En aquest punt segur que fins i tot tindries ganes de morir-te.

Iniciem un tema al forum de Psico-ajuda per si voleu comentar alguna cosa.

Referència llibre : "Manual de ejercicios de sentirse bien" de Dr. David D. Burns. Editorial Paidós

COM TENS LA TEVA CAPACITAT OLFACTIVA?

A la revista Psiquiatria.com expliquen que en un estudi fet per investigadors de la Universitat de Tel Aviv (Israel) i publicat a la revista "Arthritis and Rheumatism" han descobert que la depressió està associada a un mecanisme biològic que afecta a les glàndules olfactives i apunten a que això podria explicar perquè algunes dones es posen massa perfum sense adonar-se'n.

Segons aquests investigadors, aquest descobriment suggereix que les dones que estan deprimides estan també perdent el seu sentit de l'olfacte i podrien sobrecompensar aquesta deficiència utilitzant més perfum del que solien fer servir anteriorment.

COM MÉS INÚTIL ETS, MÉS ET PENSES QUE FAS LES COSES BÉ !!! L'EFECTE DUNNING-KRUGER

L'efecte Dunning-Kruger es un fenomen psicològic descrit per científics de la Universitat de Cornell (Nova York, EEUU) segons el qual les persones amb poc coneixement tendeixen sistemàticament a pensar que saben molt més del que saben i a considerar-se més intel.ligents que altres persones més preparades. El fenomen rigorosament demostrat en un estudi fet pels psicòlegs Justin Krugger i David Donning va sortir publicat a The Journal Of Personality and Social Psychology, el desembre de 1999, i es basa en els següents principis:

- Els individus incompetents tendeixen a sobreestimar les seves habilitats.
- Els individus incompetents són incapaços de reconèixer les veritables habilitats en els altres.

Anteriorment tant Kruger com Dunning havien investigat sobre el fenomen conegut pels psicòlegs segons el qual la majoria de gent tendeix a valorar-se a si mateixa molt per sobre de la mitja, quan és estadísticament impossible: així, es difícilment comprensible que el 98% dels catedràtics d'Universitat, segons un estudi, estiguin convençuts que treballen millor que els altres.

Segons aquests indicis, els professors Krugger i Dunning van dissenyar un experiment que consistia en mesurar les habilitats intel·lectuals i socials d'una sèrie d'individus i els hi van demanar una posterior avaluació. Una vegada acabat el test, els resultats van ser realment reveladors:

- Els estudiants més brillants, molt superiors als seus companys, va estimar-se que estaven per sota la mitja.
- Els estudiants mediocres es consideraven per sobre de la mitja.
- Els estudiants rematadament dolents es mostraven convençuts d'estar entre els millors: de fet, quant més inútil era l'individu, més segur estava de que feia les coses be.

Així doncs, els més incompetents, segons la doctora Kruger, patien d'un doble greuge "no només arriben a conclusions errònies, i prenen decisions desafortunades, sinó que la seva incompetència els impedeix donar-se compte d'això".

Font : Fogonazos

LES TERMITES COM A SOCIETAT

La sociabilitat com a capacitat natural dels individus no és només característica pròpia dels humans. Hi ha agrupacions d'espècies animals que se les considera com una societat pels vincles de cooperació que s'estableix entre els individus. Constitueixen un sistema complex de relacions amb un objectiu determinat.

Un d'aquests exemples són les termites on la funció dels individus està determinada pel rol que ocupen en la comunitat. Viuen en una societat o colonia on tots són descendents de la parella fundadora (el rei i la reina) que es monògama, i tots cooperen en la cria dels menors (alguns no es reprodueixen directament però passen els seus gens a les següents generacions criant els seus germans i germanes) i on comparteixen els recursos. Tenen una estructura de castes i cada una d'aquestes té unes tasques diferents, segons siguin termites obreres, soldats o reproductores. Es crea un ordre de dominació dintre d'una estructura social dinàmica, és a dir que és formen o es separen en funció de la disponibilitat de recursos).

Cal diferenciar,però, la sociabilitat humana de l'animal, aquesta segona basa la seva existència unicament i exclusiva en la necessitat de subsistència. La sociabilitat humana descansa també en part, en la subsistència però té la possibilitat de crear trames més complexes de significat, els individus tenen la possibilitat de prendre decisions: Quan les termites estan amenaçades es defensen com poden a través dels individus soldats encara que sàpiguen que acabaran morint totes. La societat humana abans d'enfrontar-se poden decidir si lluitar o no, es a dir l'impuls que la mou es ètic, cultural, no biològic com les termites.

La cultura com a conjunt de formes de vida i d'expressió, com a magatzem que dona la possibilitat de crear, imaginar, etc., es intrinsecament humana donat que els humans amb la seva capaacitat d'autoconsciència, necessiten donar significat a allò que fan.

Bibliografia :"Ecologia del comportamiento" - Uned
Font : Sociologia i Antropologia

MENYS SEXE !!!... MENYS GANES !!!!!

Per un costat cada vegada anem més enfeinats, ens passen els dies i no tenim temps de fer res., per l'altre, el sexe redueix l'estrès.

Un grup d'investigadors alemanys van estudiar les conseqüències que provoca l'escassa activitat sexual i van arribar a la conclusió que tenir poc sexe porta a tenir-ne cada vegada menys ganes fins arribar a que es converteixi en una part insignificant de la teva vida.

Ragnar Beer de la Universitat de Gottingen va fer una enquesta a 32.000 persones entre homes i dones, i va obtenir els següents resultats : el 36% dels homes i el 35% de les dones que deien que tenien sexe no més que una vegada a la setmana compensaven les seves ganes, treballant extra. Per contra les persones que en tenien com a mínim 2 vegades a la setmana sentien menys ganes de treballar.

Beer continua explicant que l'energia sexual que no troba sortida ha de ser desviada cap a alguna forma i generalment es posa al servei de l'activitat laboral. Aquesta activitat laboral extra mica en mica va ocupant part del seu temps reduint encara més el temps per al sexe, comportant un deteriorament de la vida sexual i de les relacions de parella.

Nota: Potser el teu cap desitjaria que no tinguessis sexe. Seria la manera d'incrementar la teva activitat laboral!!!!
Font : Psicologia.com

A L'HORA DE PRENDRE DECISIONS NO SEMPRE SOM RACIONALS !!!!

Ets una persona que sempre sospesa els pros i els contres abans de prendre una decisió?. Et penses que ets del tot racional!!!

Doncs segons Daniel Kahneman els individus, en entorns d'incertesa, prenem decisions que s'aparten dels principis bàsics de la probabilitat.

Imagina't que has d'escollir entre guanyar:
a) Amb una probabilitat del 80%, 4000 euros.
b) Amb una probabilitat del 100% guanyar-ne 3000.

La majoria optaríem per l'alternativa b) encara que amb la a) s'obtindria un guany més alt.

Ara imaginem que hem d'escollir entre:
a) Amb una probabilitat del 20%, de perdre'n 4000 euros.
b) Amb una probabilitat del 25%, de perdre'n 3000.

En aquesta la majoria de persones agafarien l'opció b) encara que hi ha més probabilitat de pèrdua.

Aquest patró és constant, la gent tractem d'evitar els riscos quan busquem guanys (guanyar-ne menys però segurs), però escollim el risc quan es tracta d'evitar una pèrdua (perdre'n els menys possibles) la qual cosa suposa una assimetria en la presa de decisions.

Segons la teoria de la perspectiva de Kalneman i Tversky (1979) Hi ha un procés per a l'elecció d'una alternativa, primer revisem les diferents alternatives en termes de guanys i perdues, i després avaluem (donem un valor o un altre en funció de la riquesa o benestar que l'alternativa ens aporti). Per tant a l'hora de decidir estem influenciats per les espectatives que nosaltres tinguem de l'elecció.


Font : Economia para no economistas
Bibliografia : Introducció a la Psicologia del Pensamiento - M. José González Labra

TENS PARELLA, CREUS QUE ÉS LA MILLOR PER A TU?

Quants cops t'has plantejat si la teva parella és la correcta o no? Estàs amb aquesta parella i potser deixes passar l'oportunitat de conèixer la que si seria la teva parella perfecta?

Escollir correctament és important , quan ens fixem amb algú responem a un estímul d'atracció: en un inici físic, però després es va creant un vincle més fort. Però per poder ser conscients que estem escollint correctament, la nostra autoestima no ha d'estar per terra, hem de conèixer els nostres límits i per tant gaudir de llibertat per decidir. Aquest vincle serà més sa i madur quan la relació que mantinguem amb nosaltres mateixos sigui bona.

Hi ha persones amb més predisposició a equivocar-se i a caure en una dependència de parella insana. En general aquestes persones responen a un perfil concret: fallen en el seu reconeixement personal, no saben el que volen, pensen o senten. A l'hora d'establir comparacions sempre es qualifiquen a elles mateixes de manera negativa i no es valoren gens.

Per tant, per saber si esteu amb la parella correcta el que primer heu de fer és descobrir si patiu aquest baix nivell d'autoestima. Això no és fàcil, us poso alguns símptomes, i vosaltres mateixos ja veureu si esteu en una situació "delicada" :

- Baix nivell de seguretat personal. Per seguretat ens referim a la persona que reconeix les debilitats que té (no que les nega).
- Alt nivell de por davant el desenvolupament personal de la individualitat = intentem amagar com som, per por als retrets (fins i tot per por als retrets de la teva pròpia parella).
- Baixa tolerància a la frustració, no volem assumir riscos = Volem evitar el dolor de fallar al fer alguna cosa (pot ser que deixem que ho faci la parella per por de nosaltres mateixos).
- Interiorització rígida de valors i gran sentiment de culpa = Es consideren uns principis com inamovibles, que no es poden qüestionar.
- Baixa autonomia personal i per tant s'imiten models de referència (pare, o mare) i es creu en mites del que ha de ser una parella.

El mite de que "la parella ha de ser la teva mitja taronja" ha de desaparèixer donat que ens porta a pensar que som una meitat a la recerca de l'altra meitat que ens complementa. Això no és del tot cert, som unitats senceres que han de responsabilitzar-se de la seva pròpia felicitat.

Font : Consumer.es